Anna Turbau
Barcelona (1949 - 2025)Biografia
Una de les dones pioneres del fotoperiodisme català, la seva obra està marcada pel compromís social, la seva sensibilitat i proximitat al subjecte fotografiat.
Des del maig del 2023, Anna Turbau és autora representada per la Fundació Photographic Social Vision, treballant mà a mà amb l’autora en la catalogació i digitalització del seu valuós arxiu, assessorant-la en l’organització d’exposicions, difusió i venda d’obra.
Fotoperiodisme de denúncia i documentalisme compromès
Anna Turbau forma part de la generació de fotògrafs i fotògrafes de la transició política espanyola que desenvolupen un fotoperiodisme compromès i de denúncia. De manera molt conscient, donen visibilitat a les mobilitzacions i a la lluita per les llibertats socials amb un llenguatge renovat i militant, que s’allunya del documentalisme més humanista practicat per la generació dels anys seixanta.
Des de la seva condició de dona en un sector controlat per homes, pren fotografies amb enquadraments de gran força expressiva i composicions dinàmiques que reflecteixen una proximitat amb els retratats no només física, sinó també emocional. L’autora pren partit i s’implica en allò que està fotografiant, amb els riscos que això sovint comporta. En aquest sentit, pren especial rellevància el seu apropament a les dones que expressen lliurement les seves emocions i reivindicacions.
Documentant les mobilitzacions socials i allò rural
Turbau estudia disseny gràfic a les escoles Massana – Centre d’Art i Disseny i Elisava – Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona, on s’interessa per la fotografia com a forma d’expressió a la seva Catalunya d’origen.
El 1974 presenta la seva primera exposició, Fotografías de Jazz, a la Sala Aixelà i, un any més tard, retrata sense embuts la realitat més dura de l’anomenat “barri xino”, al districte de Ciutat Vella de Barcelona, mostrant la pobresa i marginació que el franquisme volia amagar. Després d’aquell projecte, abandona el disseny i es centra professionalment en la fotografia.
El mateix 1975 es desplaça a Galícia per a documentar un innovador projecte d’habitatges per a famílies d’etnia gitana a O Vao (Pontevedra), creat per l’arquitecte César Portela, amb qui la fotògrafa establirà una estreta amistat i compartirà projectes expositius,
El 1976 Turbau s’instal·la a Santiago de Compostela, passant a treballar per a les revistes Interviú i Primera Plana. Documenta les mobilitzacions socials i polítiques sorgides a les acaballes del franquisme i durant La Transició, com ara el conflicte per la construcció de l’AP-9 Autopista del Atlántico, les manifestacions de treballadors de les drassanes de Vigo o la tragedia de l’enfonsament del vaixell “Marbel”.
Les seves imatges potents i conmovedores també mostren la realitat dels pobles petits i oblidats en el temps, la seva gent i el paper de les dones a la societat rural. Segons declarava l’autora, “jo no coneixia la duresa d’allò rural fins que vaig venir a Galícia, així que em va impactar”.
A més, en aquella època realitza un memorable reportatge a l’hospital psiquiàtric de Conxo (Santiago de Compostela), encara que aquestes fotografies no es fan públiques fins al 2012.
Retorn a Catalunya
El 1979 es veu obligada a deixar Galicia a causa de la pressió que pateix per part de la Policia. Torna a Barcelona, on col·labora amb El Periódico de Catalunya, mitjà que tot just inicia la seva trajectòria.
En tenir fills es veu obligada a deixar la professió de fotoperiodista durant dos anys, tot i que la maternitat no és impediment per realitzar la foto fixa de la pel·lícula Somni d’un carrer, del grup de teatre Els Comediants, o per fotografiar -juntament amb Josep Armengol “Gol”– la primera Fira de Teatre de Tàrrega.
El 1983 entra a treballar pel setmanari Actual i el 1985 és contractada per TV3 – Televisió de Catalunya com a ajudant de realització en programes educatius i culturals.
Dones i memòria
A inicis dels anys noranta passa a impartir classes de fotoperiodisme a l’Escola Internacional de Fotografia Grisart. El 1994 és una de les fundadores del Sindicat de la Imatge UPIFC, encara que a finals del mateix decenni abandona definitivament la professió de fotoperiodista degut als seus problemes de salut.
No obstant això, a partir del 2000, reprèn l’activitat fotogràfica de manera personal amb projectes documentals centrats en les dones i també inicia un treball sobre l’exhumació de restes d’afusellats de guerra a Calatañazor (Sòria).
El reconeixement que comença a Galícia
El 2017 rep el reconeixement de bona part de la seva feina gràcies a l’exposició A intimidade da imaxe –que avui diacontinua itinerant per Galícia-, i a la publicació que l’acompanya, Anna Turbau. Galicia, 1975-1979, tot plegat de la mà del Consello da Cultura Galega.
A més, Turbau ha efectuat diverses exposicions individuals i col·lectives, ha publicat varis llibres i ha participat en diferents seminaris i festivals de fotografia. La seva obra s’atresora en diverses col·leccions, entre les que cal destacar el Centro Gallego de las Artes de la Imagen i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.
El 2023, Turbau rep el Premi a la Trajectòria Fotogràfica del Transhumant Festival a Catalunya d’origen. I el 2024 se la incorpora a la Col·lecció Nacional de Fotografia de la Generalitat de Catalunya mitjançant l’adquisició de còpies analògiques efectuada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Lamentablement, Anna Turbau mor de forma inesperada el 19 de març del 2025. Des de la Fundació Photographic seguirem treballant per la seva memòria i difonent el seu gran llegat fotogràfic i humà.
Col·leccions fotogràfiques
