Ferran Freixa

L’obra de Freixa és la d’un autor indispensable per a la fotografia contemporània de creació. Al llarg de la seva trajectòria, sorprèn observar com les imatges mantenen un caràcter autoral absolut, una personalitat estètica d’aire clàssic i elegant, amb equilibri compositiu i atenció al detall, que roman a totes les temàtiques que l’apassionaven: la Mediterrània, la ruïna i l’erosió del patrimoni cultural, la monumentalitat arquitectònica clàssica, la naturalesa que recupera espais arrabassats, o la bellesa dels objectes quotidians en hotels i restaurants. Una mirada singular, malenconiosa i lírica, que va saber visualitzar el pas del temps i la memòria de les coses.

“El meu món gira al voltant del suggeriment, de la insinuació. El que sempre he cercat és poesia”. Ferran Freixa

Del disseny gràfic a la fotografia d’arquitectura i interiorisme

El 1973, la fotografia es converteix en el llenguatge d’expressió artística de Ferran Freixa. Després d’estudiar dibuix i pintura a mitjans dels anys 60, comença de forma autodidacta a fer fotografies i acaba obrint el seu primer estudi de fotografia i disseny gràfic, especialitzant-se sobretot en publicitat i moda. El 1975, coneix el també fotògraf Josep Rigol, amb qui comparteix estudi professional durant vint-i-cinc anys, en què desenvolupen les seves carreres artístiques, exposant junts i viatjant per Europa per visitar festivals i conèixer personalment els grans mestres de la fotografia.

A partir del 1978, s’especialitza en la fotografia d’arquitectura i d’interiorisme, col·laborant amb els millors professionals i difonent la seva obra en publicacions nacionals i internacionals. La seva activitat en aquest àmbit influeix des del començament el seu treball fotogràfic més personal, tant a nivell formal com temàtic. Durant la segona meitat de la dècada dels setanta, es gesta a Barcelona una veritable revolució de la fotografia que es coneixerà com a “creativa”. En aquest context, Freixa comença a consolidar una mirada particular que se serveix del blanc i negre per fer encaixar, d’una manera impecable, la frontalitat, l’equilibri en la composició, la precisió i la importància de la llum en la construcció de la imatge. La seva temàtica més habitual són els objectes quotidians, als quals sol proporcionar ambients particulars mitjançant llums tènues.

Fotografiant el temps amb llums i ombres

Les seves fotografies suposen un testimoni extraordinari a l’hora de captar i realçar el patrimoni cultural urbà abans que desaparegui. Una sèrie sobre botigues històriques de Barcelona és un dels seus treballs més coneguts, format per fotografies d’aparadors d’establiments clàssics, fetes entre el 1979 i els principis dels 80. “Moltes vegades, quan faig fotografies d’aquestes botigues recordo la meva infància, i es tracta de records molt entranyables. Per això les faig. Tinc por que es perdin i vull deixar-ne constància”, confessava Freixa. També són presents a les seves imatges d’aquells anys restaurants, hotels o el mercat de la Boqueria barceloní.

A més, a la dècada dels 80, realitza una sèrie de treballs de caràcter experimental. És el cas de la sèrie realitzada per al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona el 1987, per a la qual Freixa va voler sintetitzar continent i contingut, fotografiant com algunes peces de la col·lecció es projectaven a les parets del museu, de manera que les escultures semblen desmaterialitzar-se, convertides en formes lluminoses.

El 1990 rep l’encàrrec de fotografiar la transformació del barri de l’Eixample de Barcelona, ​​durant la fase preolímpica per a la revista Quaderns del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. I el 1994, realitza la seva cèlebre sèrie del Gran Teatre del Liceu, titulada El foc, darrer acte (El foc, darrer acte), on capta les restes d’aquest teatre barceloní després de l’incendi que l’acabava de destruir (i que posteriorment es reconstruiria). El Liceu no era per a Freixa només un edifici emblemàtic, sinó un símbol emocional de la ciutat. No li va ser fàcil obtenir el permís per entrar a retratar les restes calcinades, però ho va aconseguir, disposat a enfocar-lo com un treball arqueològic. La seva documentació exhaustiva és única, perquè Freixa disparava mentre operaris netejaven i reestructuraven l’interior del teatre. Era conscient que “aquella imatge que acabava de descobrir, l’endemà ja no existiria”.

El 2006, Freixa inicia una altra de les seves obres clau, sobre les antigues colònies tèxtils catalanes. Documentar les ruïnes abans que siguin destruïdes o restaurades amb nous propòsits. Les imatges mostren un patrimoni industrial, després d’anys en desús, i fan reflexionar sobre la caducitat de la creació humana, sobre el destí de construccions productives que al seu moment van ser símbol de progrés i que, ja obsoletes, són devorades per la natura. Una experiència estètica, que mostra l’essència nua dels espais de manera íntima i poètica, convertint-los en una al·legoria del pas del temps.

L’esperit d’aquesta sèrie es conjuga d’alguna manera amb la de principis dels anys 80 sobre locals emblemàtics de Barcelona, ​​quan Freixa retrata el 2013 l’històric bar Marsella del barri del Raval.

Després d’haver viscut sempre a Barcelona ciutat, Freixa decideix mudar-se el 2014 a la casa familiar de Sant Vicenç de Montalt, a la comarca del Maresme. Allà comença a fotografiar espais de la zona com l’Hotel Estrac, llavors acabat de clausurar, els interiors del qual encara intactes a les imatges de l’autor parlen d’un passat recent, que sembla remot i irrecuperable. Des de llavors, l’artista centra la mirada en la intimitat de la nova llar i l’entorn més proper, aprofundint en una obra extremadament refinada, que dibuixa els ambients d’una manera precisa, en una simfonia de llums i ombres, amb fons autobiogràfic.

El llegat de Ferran Freixa

El fotògraf mor el juny del 2021. I el 2022, la seva família i amics, en col·laboració amb la Fundació Photographic, l’homenatgen amb l’exposició retrospectiva «Ferran Freixa, la llum present«, que s’inaugura el 22 d’abril al Museu Boca del Calvari de Benidorm.

Freixa és un dels màxims exponents de la generació de fotògrafs de la dècada dels setanta, que va representar una segona avantguarda, caracteritzada especialment per les seves contribucions creatives a la fotografia documental. A les antologies expositives de la seva obra se sol destacar el perfil íntim del seu documentalisme.

S’han seleccionat imatges seves per a nombroses mostres col·lectives de fotografia contemporània espanyola celebrades a ciutats com Nova York, Tucson, Mèxic, Londres i París, així com a l’exposició itinerant “Cuatro Direcciones: 1970-1990”. I entre les nombroses exposicions en solitari, cal destacar l’àmplia retrospectiva «Ferran Freixa. Fotografia 1973-2013«, al Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona). A més, la seva obra és part de col·leccions importants, tant públiques com privades. El MNAC, l’IVAM, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia o la Biblioteca Nacional de França són exemple de les institucions que atresoren obra de Freixa.

—

Parts d’aquest text han estat extretes del text introductori per a «Ferran Freixa. La llum present» i de «El triomf de la mirada personal», text de Josep Rigol per al catàleg de la retrospectiva realitzada a Tecla Sala en vida de Ferran Freixa.

També s’ha recopilat informació a les webs d’Artium, Capgròs, Fundació Palau i Revela’t.